Voste es troba en: Inici / Història de la Catedral / L'Església en València

L'Església en València

La comunitat cristiana en les terres valencianes desitja fer- vos partíceps de la seua història, que ens porta als primers temps del cristianisme i, amb tots vosaltres, als Apòstols que van estendre la Bona Notícia de Jesucrist des d'Orient fins el limit de les terres conegudes a l´Occident, a Hispània.

L'any 304, durant la persecució de Dioclecià, foren conduïts a Valentia el Bisbe de Cesaraugusta (Saragossa) Valer (Valeri) i el seu diaca Vicent, el qual patiria en esta ciutat un martiri tan admirable que va ser conegut i celebrat en tota la cristiandat. Els himnes d'Aureli Prudenci, les homilies de Sant Agustí i els relats de la passió de Sant Vicent el feren el màrtir més popular de l'Església llatina, fins el punt que amb el seu nom es van fundar moltes poblacions i es van erigir monestirs i catedrals com les de Còrdova, Sevilla i Bèrgam.

Durant l'època romana i visigoda, en la regió valenciana van florir les Esglésies locals de Diana (Dénia), Ilice (Elx), Saetabis (Xàtiva), Elo (Lorca o Hellín) i Valentia (València), i coneixem els noms de molts dels seus Bisbes per les seues firmes en els concilis dels segles IV-VIII. Esta cultura i vida cristiana va romandre sotmesa i emmudida baix l'Islam, oferint màrtirs com Sant Bernat i les seues germanes María i Gràcia (1189) o els franciscans beats Joan de Perusa i Pere de Saxoferrato (1231). Malgrat tot no es va interrompre el culte cristià en la basílica sepulcral de Sant Vicent màrtir (La Roqueta), extramurs de la ciutat, donant com fruit espiritual l'Església mossàrab a Sant Pere Pasqual, després Bisbe de Jaén i màrtir a Granada l'any 1300.

Una nova època es va obrir amb la fundació del Regne de València per Jaume I d'Aragó en 1238. Ferrer de Pallarés fou el primer Bisbe. Van arribar llavors pobladors de les regions del nord de la Corona d'Aragó, ordes monàstiques, militars i religioses, i es va establir una nova organització de les diòcesis, quedant el nord del Regne en la de Tortosa, restaurant-se les de Segorb i València, i creant-se més tard la d'Oriola, ja en el segle XVI (1564).

Durant els segles XIII-XV l'Església de València va mantindre una constant activitat evangelitzadora, dirigida tant envers els musulmans i jueus, com a desenvolupar la fe dels cristians que s'establien en terres tan generoses. De gran transcendència per a la cristiandat va ser el final del Cisma d'Occident, que tingué lloc després de la mort de Benedicte XIII (l'aragonés Pere de Lluna) a Penyíscola (Castelló) en 1424 i la renúncia del seu successor Clement VIII (Gil Sánchez Muñoz, natural de Terol i canonge de la catedral de València) en la vila de Sant Mateu (Castelló) l'any 1429. En l'època convulsa per les epidèmies i guerres, del trànsit del segle XIV al XV, va brillar a València, a Espanya i a Europa occidental la missió evangelitzadora i de pau del dominic Sant Vicent Ferrer (València 1350 - Vannes, Bretanya, 1419). En 1410 el Sant va crear a València l'actual Col.legi Imperial de xiquets òrfens que porta el seu nom.

En el segle XV es crea a València el primer hospital europeu per acollir malalts mentals, per iniciativa del mercedari fra Gilabert Jofre, i es posa baix el patronatge de Santa Maria dels sants Innocents i Desemparats, la imatge de la qual, la Mare de Déu dels Desemparats, és el centre principal de la devoció a la Mare de Déu a València i inspira un profund sentit social i caritatiu a la religiositat dels valencians. En eixe mateix segle, concretament l'any 1437, el Rei Alfons V el Magnànim va entregar a la catedral de València el reliquiari de la Corona d'Aragó, entre els tresors del qual destaca el Sant Calze de l'Última Cena del Senyor, que havia estat conservat en el monestir de Sant Joan de la Penya (Osca) fins a 1399.

Roma i València estaven llavors íntimament relacionades mercé als Borja, una família d'origen aragonés establida en Xátiva, de la que procedix Alfons de Borja, Bisbe de València i cardenal, que fou elet Papa amb el nom de Calixte III en 1455; el seu nebot Roderic de Borja va ser el seu successor en la seu valentina i ocupà la seu de Pere a Roma des de 1492, amb el nom d'Alexandre VI. Poc abans, l'Església de València va ser elevada al rang de metropolitana, deslligant-se de Tarragona, tenint com primeres sufragànies les diòcesis de Mallorca, Menorca, Segorb i Cartagena. El record de Calixt III està lligat al seu interés personal per salvar Europa de la invasió turca, que va culminar en la victòria de Belgrad; així mateix va rehabilitar Joana d'Arc en 1456 i va canonitzar Sant Vicent Ferrer. Alexandre VI va recolzar Isabel la Catòlica al donar sentit evangelitzador al descobriment d'Amèrica i va ser l'àrbitre de l'assignació dels territoris atlàntics entre Espanya i Portugal. En el segle XVI, un altre Borja valencià, el que fóra IV Duc de Gandia, San Francesc de Borja (+ 1572), serà el segon successor de Sant Ignasi de Loyola com General de la Companyia de Jesús.

Com en tota l'Església, l'acumulació de beneficis i l'absència dels Bisbes de les seues seus, junt amb altres alifacs del règim feudal, van ocasionar una decadència i desorientació de la vida religiosa que va tindre com conseqüència la dolorosa reacció de la Reforma protestant i la vigorosa resposta catòlica que es va iniciar en el Concili de Trent. Però en la nostra diòcesi ja havia començat abans la vertadera reforma amb l'arribada de l'Arquebisbe sant Tomàs de Villanueva (+ 1555), religiós agustí, model d'austeritat i caritat, el qual, ajudat per religiosos i sacerdots valencians com el Venerable Agnesio, va iniciar la reforma del clergat i del poble, entre altres coses amb la fundació del Col.legi de la Presentació de la Mare de Déu, antecedent dels seminaris tridentins, que encara existix a València. L'obra reformadora va aconseguir el seu cim amb el llarg pontificat de Sant Joan de Ribera (+ 1611), durant el qual va tindre lloc l'expulsió dels moriscos i la repoblació cristiana de molts territoris. El sant Arquebisbe va voler deixar un testimoni de la fe i la pietat catòlica envers l'Eucaristia propugnada a Trent i expresada aleshores en la litúrgia, fundant el Reial Col.legi Seminari de Corpus Christi, que roman a València com centre espiritual i formatiu de sacerdots, sent al mateix temps un dels seus més bells monuments, on es conserven els costums disposats pel sant Fundador en les seues Constitucions.

L'Església ha reconegut la santedat de diversos religiosos d'esta època, com els beats Nicolau Factor (+1583), Andreu Hibernón (+1602), Gaspar de Bono (+1604), Jusepa Maria de Santa Agnés (+1696) i els sants Lluïs Bertran (+1581), evangelitzador i patró de Colòmbia i Pasqual Bailón (+1592), patró de les associacions eucarístiques. Finalment, entre molts valencians que van oferir les seues vides per l'Evangeli en l'extrem Orient, estan el beat Francesc Gálvez (+1632) i Sant Jacinte Maria Castanyeda (+1773).

En el s. XVIII els Arquebisbes de València, especialment N'Andreu Mayoral (1738-1769) i En Francesc Fabián i Fuero van posar els grans recursos de l'Església al servici d'una Il.lustració del clergat i del poble baix el signe de la religió catòlica. Així es varen crear institucions educatives, es varen impulsar obres públiques i es construiren la major part de les belles i espaioses esglésies parroquials d'estil barroc i neoclàssic que van acollir la creixent població dels pobles i ciutats valencianes; estos nous temples, els peculiars campanars dels quals caracteritzen el nostre paisatge, van ser decorats per magnífics pintors i escultors de l'escola de la Reial Acadèmia de Sant Carles.

Signes de la renovació cultural i religiosa foren la total remodelació de les catedrals de València i Segorb, ocultant la seua estructura original gòtica, i la fundació dels Seminaris Diocesans de València, Segorb i Oriola. La vida religiosa es va ressentir greument per l'expulsió dels Jesuïtes, però es va beneficiar de l'obra cultural i educativa d'altres ordes com els Escolapis i els Oratorians de Sant Felip Neri.

Entre els segles XVII i XVIII va aconseguir el seu màxim esplendor el drama sacre del "Misteri d'Elx", sobre la base d'una representació en valencià del segle XIII, que escenifica el trànsit i l'Asumpció al cel de la Mare de Déu. Esta grandiosa composició musical i escenogràfica transmesa en la memòria del poble, es celebra cada any el 14 i 15 d'agost en la basílica elxana de Santa Maria i ha sigut declarada Patrimoni de la Humanitat. El mateix va ocórrer amb la celebració de la festivitat del Corpus Christi que va començar a tindre la seua manifestació externa en ciutats com Morella, Xàtiva i València durant el segle XIV, conservant-se en l'última els carros triomfals o "Roques", les danses, les representacions sagrades o "misteris", els personatges bíblics i els gremis professionals i socials, com quan esta processó mostrava la riquesa i diversitat d'estes ciutats en el seu passat. No debades, les festes de "La Mare de Déu d'agost" i del "Corpus" manifesten les dos devocions que centren la religiositat dels cristians de València: La Mare de Déu i l'Eucaristia.

La Guerra de la Independència va assenyalar el començament del s. XIX, molt conflictiu per la nostra Església, que va patir la persecució i l'extinció de les ordes religioses, que van ressorgir molt minvades, així com les conseqüències de les lleis desamortitzadores (1834 i 1837) que van suposar la total desaparició de les ordes monàstiques masculines. Grans monestirs com la cartoixa de Vall de Crist (Altura, Castelló), l'abadia cistercenca de Santa Maria de la Valldigna (Simat de la Valldigna, València) i el cenobi dels jerónims de Sant Miquel dels Reis (València) van patir una ruïna de la qual només alguns, com l´últim mencionat, s'ha recuperat recentment, convertit en Biblioteca de la Comunitat Valenciana. A mitjan de segle es va iniciar la recuperació de la vida religiosa amb la construcció del nou Seminari Metropolità de la Inmaculada de València pel Cardenal N'Antolí Monescillo i Viso (1890), erigit després en Universitat Pontifícia pel Papa Lleó XIII (1897), sota la direcció del canonge En Niceto Alonso Perujo, autor del gran Diccionari de Ciències Eclesiàstiques (1883-1890), que va dirigir junt amb Joan Pérez Angulo i d'una de les millors edicions de la Summa Theologica de sant Tomàs d'Aquino, en ambdós obres va tindre un altre col.laborador: En Salvador Castellote Pinazo que arribaria a ser Arquebisbe de Sevilla. Es van fundar també a València noves ordes religioses de caràcter social i educatiu com les Adoratrius de Santa Maria Micaela del Santíssim Sagrament (+1865), les Germanetes dels Ancians Desamparats, obra de Santa Teresa de Jesús Jornet (+1897), les Serves de María Inmaculada, fundades per la Beata Joanna Maria Condesa Lluch (+1916) i altres instituts de vida consagrada com les Cooperadores de Betània, Germanes de la Doctrina Cristiana, Franciscanes de la Inmaculada, Operàries Catequistes, Operàries del Diví Mestre (Avemarianes), Trinitàries, Terciaries (Amigonians) i Terciàries Caputxines; així com la fundació d'Instituts Seculars com les Obreres de la Creu, Lumen Christi i Actives de l'Apostolat Social. Emblema del nou vigor religiós i social de les parròquies va ser la verge seglar d'Algemesí Josepa Naval Girbés (+ 1893), beatificada en 1988. La constant activitat dels missioners valencians va oferir a l'Església dos nous màrtirs, els Beats Francesc Bolta i Francesc Pinazo, franciscans (+ Damasc, 1864).

La vida religiosa a València en el primer terç del segle XX va estar marcada, com en tota Espanya, per les crisis polítiques i l'agitació social, al mig de les quals es van impulsar moltes obres religioses, educatives i socials com els sindicats catòlics en la indústria i l'agricultura. La contínua oposició d'una part de les forces socials a l'Església i als valors que representava es va aguditzar a partir de la instauració de la II República Espanyola en 1931 i va culminar amb la persecució religiosa, particularment cruel en els primers mesos de la Guerra Civil (1936-1939), que va portar al martiri a innumerables sacerdots, religiosos, religioses i seglars de València, Castelló i Alacant, el testimoni de Jesucrist dels quals ha estat reconegut per l'Església amb la beatificació del màrtir seglar Vicent Vilar David (+1937), de la Mare Ángels Lloret Martí i companyes Germanes de la Doctrina Cristiana (+1936) i del sacerdot Josep Aparicio Sanz i 232 companys màrtirs, sacerdots, religiosos, religioses i seglars, beatificats pel Papa Joan Pau II l'onze de març del 2001.

Després de la Guerra Civil, les diòcesis valencianes van mamprendre un ardu treball de reconstrucció material i espiritual, contribuint a la reconciliació entre els ciutadans i al progrés social i cultural de la població per mitjà de la promoció de vivendes i de cooperatives, la creació d'escoles, centres d'ensenyament mitjà i professional i altres iniciatives. A l'edificació dels nous Seminaris es va unir la creació de parròquies que atengueren el ràpid creixement de les ciutats, unit a l'activitat de Cáritas en totes elles per atendre els més necessitats. L'apostolat seglar es va organitzar en diverses formes, amb l'auge de l'Acció Catòlica; obres totes elles que, en València, van tindre com impulsor a l'Arquebisbe En Marcelí Olaechea i Loizaga (1946-1966) L'any 1959 va tindre lloc una nova delimitació dels límits diocesans, apareixent les noves denominacions de les diòcesis de Segorb-Castelló i Oriola-Alacant.

La celebració del Concili Ecumènic Vaticà II (1962-1965), junt el canvi polític cap una democràcia més completa, iniciat l'any 1975 en el regnat de Joan Carles I, i les noves expressions socioculturals van portar a un replantejament de la vida religiosa que es va sintetitzar en Sínodes Diocesans com el de València (1987), presidit per l'Arquebisbe En Miquel Roca Cabanellas (1978-1992). La formació del clergat i dels fidels va rebre un nou impuls amb l'erecció l'any 1974 de la Facultat de Teologia "Sant Vicent Ferrer" de València, iniciada per l'Arquebisbe Serf de Déu En Josep María García Lahiguera (1969-1978) i l'Institut Diocesà de Ciències Religioses, fundat per l'Arquebisbe Roca que compta diverses seus en tot el territori de l'arxidiòcesi de València. El 8 de novembre de 1982, València va rebre la visita del Papa Joan Pau II, en una etapa de la seua visita a Espanya, que, en la santa Missa celebrada en el passeig de l'Albereda, va ordenar cent cinquanta sacerdots.
 
Amb l'actual Arquebisbe de València N'Agustí García-Gasco Vicente (1992-), la nostra Església va celebrar amb gran profit espiritual el gran Jubileu de l'any 2000 i el XVII Centenari del martiri de Sant Vicent (2004), i s'ha enriquit amb obres de gran importància cultural i religiosa, com són la creació dels centres superiors d'ensenyança Universitat Cardenal Herrera-CEU (2000), la Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir (2003) i la construcció de nous temples en la capital i pobles de l'arxidiòcesi.

A partir de l'any 1999, en col.laboració amb la Generalitat Valenciana s'han anat celebrant diferents i magnífiques exposicions d'art religiós en catedrals i esglésies de la Comunitat Valenciana, baix el lema La llum de les imatges, que mostren la importància i el significat religiós del nostre patrimoni històric-artístic, alhora que han significat la completa restauració de les seues seus, començant per les catedrals de València (1999), Segorb (2001), Oriola (2003), la parroquial de Sant Mateu, de Castelló, que pertany a la diòcesi de Tortosa (2005), la d'Alacant (2006) i Xátiva (2007).

La promoció de la pastoral familiar sobre una base doctrinal ferma ha portat a la creació enValència d'una secció del Pontifici Institut Joan Pau II per la família l'any 1994, i després de l'Institut Valentí de Dret Canònic (2000); la contínua defensa de la família i de la vida i la riquesa d'activitats que es desenvolupen amb este motiu va ser una de les causes que motivà l'elecció de València per Joan Pau II per acollir la V Trobada Mundial de les Famílies els dies 8 i 9 de Juliol del 2006, que va ser presidida pel Papa Benedicte XVI.

tornar dalt imprimir