Voste es troba en: Inici / Història de la Catedral / L'Església Catedral

L'Església Catedral

L'Església Catedral, per quant en ella està la càtedra de l'Arquebisbe, és signe del seu magisteri, del seu ministeri pastoral i de la unitat dels creients en la fe que ell, com a pastor del ramat, anuncia

“L'Església Catedral és el símbol i la llar visible de la comunitat diocesana presidida pel Bisbe que té en ella la seua Càtedra... en la càtedra del Bisbe, descobrim a Crist, Mestre, que gràcies a la successió apostòlica, ens ensenya a través dels temps ...”

Joan Pau II a Madrid, 15-VI-1993

En conseqüència, l'Església Catedral ha de ser tinguda, amb raó com centre de la vida litúrgica de la Diòcesi. Per açò, ha de ser reverenciada per tots els diocesans i tinguda com el lloc propi per la celebració d'aquells actes que, per la seua índole, manifesten la vida de l'Església particular de València.

L'Edifici

Es conserven vestigis de la primera Catedral de València, d'època romana-visigoda, com part de l'absis, el baptisteri i una capella sepulcral del segle VI. En el segle VIII es va construir sobre el seu solar la mesquita major de Balansiya, que va servir de catedral després de la fundació del Regne cristià de València per Jaume I el Conquistador en 1238, i en 1262 el Bisbe Fra Andrés d'Albalat O. P. va posar la primera pedra de l'actual catedral d'estil gòtic, començant per la porta de l'Almoina (romànica tardana) i la girola.

La planta és de creu llatina, amb girola i cimbori sobre el creuer. Les naus tenen una altura modesta (16 m. la central) i finestres estretes, conforme al model basilical de les esglésies italianes de les ordes mendicants, la qual cosa contrasta amb els quasi 40 m. del cimbori; amb això es va aconseguir un ampli espai prou diàfan de 90 m. de longitud. El primer mestre constructor va ser Arnau Vidal.

En el s. XIV es van construir la porta gòtica dels apòstols (començada en 1300), el cimbori, la sala capitular (capella del Sant Calze, començada en 1356) i el campanar anomenat "Micalet" (1381), ambdós obres sota la direcció d'Andreu Juliá; en elsegüent segle, sent mestre arquitecte Pere Compte, es va prolongar la nau fins aconseguir estes construccions.

L'estil renaixement va tindre diverses manifestacions molt primerenques, com la decoració de la capella major per Paolo da Sant Leocadio i Francesco Pagano (des de 1472) El retaule major d'argent amb les seues portes i la "Llotja dels canonges", obra de Miquel Porcar, continuant el propòsit d'emmascarar l'estil gòtic en el període barroc (cor, porta "dels ferros", dissenyada al començament del segle XVIII per l'alemany Konrad Rudolf) que va culminar en el segle XVIII, quan la catedral va ser recoberta d'una decoració neoclàssica, com s'aprecia encara en la girola i en les capelles laterals, conforme al disseny d'Antoni Gilabert.

Després de la guerra civil (1936-1939), en 1943 baix la direcció de l'arquitecte Vicent Traver es va disposar el cor en l'absis i l'altar major ocupà el centre del creuer, i a partir de 1974 es va recuperar l'estil gòtic de les naus del temple, sota la direcció de Joan Segura de Lago, Ferran Chueca i Lluïs Gai. La catedral es distingix per la qualitat de les seues pintures, signades entre altres pels Hernando (Yañez de l'Almedina i de Llanos), Vicent Macip, Vergara, Camarón, Planes, Maella i Goya (capella Borja) Des del segle XIII al XXI tots els estils han deixat les seues empremtes en este temple.

En el Museu de la Catedral de València trobem les imatges autèntiques de la Porta dels Apòstols, pintures sobre taula dels segles XV i XVI (Marçal de Sas, Jacomart, Sant Leocadio, Vicent Macip i Joan de Joanes, entre altres), llenços de Vergara i López i la Custòdia monumental de la festa del Corpus Christi

tornar dalt imprimir